Cert, son temps de pandèmia i per tant moments complicats.
Aquesta circumstància i com bé sabem, han propiciat fer un sistema de competició adaptat als moments que ens està tocant viure.
Alguns diuen que aquest sistema ha afavorit a uns i perjudicat a uns altres. Jo crec que ha perjudicat a tothom, ja que no jugar una lliga regular i fent una competició sincopada ha posat als equips, gairebé, en encontres que s’ho jugaven tot a cara o creu, sense un recorregut competitiu previ. Cruel, certament.
Les lligues regulars permeten valorar objectivament el treball coral dels equips, veure l’evolució dels conjunts i la millora dels jugadors/es. En fí, un sistema més just i objectiu.
Veient com han anat les competicions en altres federacions estatals, no deixa de posar un xic de preocupació pels equips catalans que hauran d’anar a sectors estatals.
Sabem que federacions com la valenciana i gallega, no han deixat de competir de manera regular (exceptuant en algun moment puntual de la temporada).
La pregunta és: Aquesta falta de ritme competitiu pot perjudicar els equips catalans que aniran a sectors? Sortiran en un cert desavantatge?
Veurem.
Les noies del Cadet Femení Llegums Paquita, estaven convocades per jugar la seva final, dissabte a l’hora de la migdiada (16:00h) a Gavà.
Una hora atípica per afrontar una final pel 3r lloc del campionat de Catalunya Cadet Femení.
Fins i tot el nou format competitiu, anada i tornada, ha fet perdre aquella “solemnitat” i ambient gairebé de gala que els Top 4 amb una seu única, d’altres anys havíem gaudit. Tot molt deslluït, la veritat.
Les vermelles afrontaven el partit amb una estranya sensació, potser una frustració injusta la tenien instal·lada en el seu interior. La semifinal de la darrera setmana i el seu desenvolupament van fer mal, sens dubte.
En aquell mateix moment, de ben segur, haurien d’estar en un altre camp i no massa lluny d’on es trobaven.
Així i tot, calia afrontar el partit contra el CH Gavà amb la mateixa intensitat i competitivitat que s’havia competit fins al moment. Els equips guanyadors s’han de sobreposar als contratemps.
Les vermelles varen sortir amb una defensa bastant plana. Les baixes que patia l’equip ho requeria, era necessari fer una línia defensiva compacta i d’ajudes, calia no deixar a ningú sense marca i sense suport a les companyes, davant un CH Gavà de jugadores que remenaven molt bé la pilota i amb molta penetració directa. Un equip que justifica totalment la seva presència en aquesta “final four”.
La defensa terrassenca no va ser del tot contundent i eficaç a la que ens tenen acostumats.
El partit va ser un “ara tu-ara jo” de gols, cap dels dos equips es desenganxava de l’altra.
Les visitants van trobar a faltar els gols de les seves golejadores habituals. Una defensa molt efectiva de les blaugranes i els pals, varen anar minant la moral de les egarenques que no aconseguien sortir del bucle inoperant davant de porteria.La mostra és el resultat a la mitja part, un paupèrrim marcador de 12-10.
Inici de la segona part amb un canvi radical de plantejament defensiu. Inici amb una defensa més pressionant i arriscada, una 3:2:1, amb variants de 4:2 i en moments de 3:3. Però les vermelles les saben executar, tot treien de polleguera a les rivals.
Pèrdues de pilotes, tallades de passedes..… van permetre que les egarenques s’anessin ficant dins el partit i donant la volta al marcador.
El nou plantejament defensiu funcionava.
La mostra d’això és que en aquest segon temps el Gavà va marcar només 5 gols.
La portera Alex va ser determinant amb les seves intervencions perquè el Gavà no recuperes terreny en els darrers minuts.
Final 17-21.
Les 12’30h de diumenge, a Can Jofresa era l’hora convinguda per afrontar la tornada.
Un pavelló amb unes grades molt plenes i una afició, tant d’un costat com de l’altra, armada d’estris per fer soroll d’ànims. Una grada que feia goig.
Es plantejava un partit intens i competit, tot i que l’avantatge assolit a Gavà el dia anterior era un bon resultat, mai és suficient davant un equip que toca bé la pilota i que et pot donarla volta al marcador en qualsevol moment. No s’hi val a badar.
Efectivament, els auguris de partit “intens” es van acomplir.
Partit molt vibrant i competit. Les egarenques no podien sobrepassar la barrera psicològica dels 5/6 gols que et donen la tranquil·litat per desenvolupar un joc de creació més elaborat.
La competitivitat del rival no permetia relaxar-se en cap moment. Un partit de defenses va ser la tònica de tot l’encontre.
Els gols des de l’extrem dret varen tornar a entrar, xuts des de 9 metres i penetracions entre la defensa blaugrana, van ser determinants per encarrilar la victòria molt més suada de l’esperable. Però certament, les vermelles tenien davant seu un equip amb “cara i ulls” i
altament competitiu.
No obstant la victòria de la final es va quedar a la ciutat de Terrassa. 27-25.
Ainara amb dues aturades de penal i Alex amb bones intervencions, varen permetre que l’equip roig pogués assolir el merescut, però insuficient (pel joc mostrat durant tota la temporada) 3r lloc.
No hauríem de finalitzar aquesta crònica sense ressaltar l’esportivitat de les dues aficions, animoses i “indefectibles” en el suport als seus equips respectius. Bravo!!
Avui no hem parlat de l’arbitratge.
Potser mereixeria, algun dia, un capítol a part. Parlar de quins criteris d’assignació i qualitat arbitral es regeixen, en partits d’aquesta transcendència, on tots els clubs i recalquem tots,
fan apostes econòmiques i d’altres tipus, que poden ser “frustrades” per males praxis.
És un debat que des d'”algun lloc” i en algun moment s’haurà d’obrir.
